(ARTICLE EXTRET I TRADUÏT DE LA PÀGINA Http://blogs.elcorreodigital.com/magonia ESCRIT PER LUIS ALFONSO GÁMEZ)
Valentín Romero es va trobar fa uns dies en una finca sevillana amb deu gatets nounats dels quals cinc sofrien una conjuntivitis infecciosa. “Els vaig preparar un bany amb una dilució 30CH i, al cap d’una setmana, tots estaven bé. I un gat no pot sofrir l’efecte placebo”, diu el president de la Federació Espanyola de Metges Homeòpates (FEMH). Està convençut que va ser l’homeopatia el que va curar els animals, encara que no pot assegurar que no es tractés d’una remissió espontània i admet que al preparat no hi havia ni una molècula de principi actiu.
“Com més es dilueixen les proves en favor de l’homeopatia, major sembla ser la seva popularitat”, advertia el 27 d’agost en la seva editorial The Lancet. La prestigiosa revista mèdica publicava un treball segons el qual l’efectivitat d’aquesta pràctica es basa únicament en l’efecte placebo i sentenciava que ha arribat el moment de deixar de perdre temps i diners en més estudis per validar-la: “Ara, els metges han de ser valents i honestos amb els seus pacients sobre l’absència de beneficis de l’homeopatia, i amb si mateixos sobre els errors de la medicina moderna a l’hora de cobrir la necessitat del pacient d’atenció personalitzada”.
Dos segles estancada
L’homeopatia va néixer fa gairebé dos segles. Propugna que una substància que provoca els mateixos símptomes que una malaltia pot curar-la; que, com més petita és la dosi, majors són els seus efectes; i que cada pacient necessita d’un tractament propi. L’últim segle, la medicina ha incorporat multitud de nous mètodes de diagnòstic i tractament; però l’homeopatia segueix com el segle XIX, sense rebre el vistiplau de la ciència. L’estudi publicat a The Lancet constata, després de comparar 110 assaigs clínics de preparats homeopàtics amb uns altres 110 de medicaments convencionals, que els primers curen només per l’efecte placebo, la fe del pacient al producte i en qui l’hi ha prescrit.
L’efecte placebo és una variable amb què s’explica abans de treure al mercat qualsevol fàrmac. En els assaigs clínics, s’administra a una part dels subjectes el nou medicament i a una altra, una substància innòcua amb la mateixa presentació. Ni l’experimentador que la dóna ni l’individu que la rep no saben si el que tenen entre mans és el fàrmac o el placebo; és el que es coneix com a doble cec i persegueix que les expectatives dels participants no contaminin els resultats. Per norma, un medicament ha de ser més efectiu que un placebo, una cosa que l’equip de Matthias Egger, de la Universitat de Berna, afirma a The Lancet que no succeeix amb els productes homeopàtics.
“Hi ha molt que dir”, apunta Juan Martín-Ballestero. El secretari de la FEMH, que agrupa més de dos-cents metges que practiquen aquesta disciplina, sosté que l’error és de partida. “L’homeopatia no té res a veure amb la medicina convencional i per això els estudis clínics són un fracàs”. Aquest metge treu a col·lació el vell dit que no hi ha malalties, sinó malalts, i justifica l’aparecente contradicció que s’elaborin preparats en sèrie per a una presumpta teràpia individualitzada. “No és que cada persona tingui un medicament. Es tracta de buscar el més pròxim en la seva similitud. En el cas de cent pacients amb maldecaps, hi pot haver quinze tipus de medicaments que cobreixin el 80% “.
Martín-Ballestero admet que resulta difícil de creure que una substància sigui “energèticament més potent” com més diluïda estigui en aigua, alcohol o lactosa, i que els fonaments químics de l’homeopatia contradiuen el que ell i els seus companys van estudiar a la Universitat, ja que empren dissolucions en les quals no queda res de substància curativa. “A partir de 12CH, no hi ha més que una energia difícil de comprovar”, coincideix Romero. “No queda res; però és que l’aigua té memòria. Les molècules desapareixen, però el medicament funciona”, manté el secretari de la FEMH.
“No hi pot haver cap efecte farmacològic”, afirma Juan Carlos López Corbalán, metge i doctor en Farmàcia per a qui en aquesta pràctica “només hi ha placebo. La forma més fàcil de demostrar la seva inutilitat és el suïcidi homeopàtic”. L’any passat, una vintena de científics belgues el va promoure com a protesta per la qual les companyies d’assegurances del país incloguessin l’homeopatia entre els seus serveis mèdics. Van ingerir en grup una dosi infinitessimal -i, per tant, molt potent, segons els principis homeopàtics- d’un còctel de metzines: belladona, arsènic, metzina de serp… No els va passar res.
Una aigua molt humana
El biòleg marí Vicente Prieto creu que, “amb l’homeopatia, n’estem parlant més de màgia que de ciència”. Aquest científic recorda que l’aigua no sorgeix del no res, sinó que té un cicle en el qual passa per l’atmosfera, es filtra per les roques, entra en contacte amb milers de substàncies… Els homeòpates sostenen que la memòria de l’aigua s’activa quan l’agiten després de cada una de les successives dilucions, i ell es pregunta: ” És que només recorda els bons elements que hem llançat en ella en un moment determinat? “.
“Pensar que l’aigua té memòria i que, a més, pot seleccionar allò que més li convé al malalt resulta al·lucinant. És concedir-li a l’aigua memòria, bondat, coneixements mèdics i intel·ligència. Si en agitar un vas s’activessin els composts amb els quals aquest aigua ha tingut contacte -metzines incloses i productes radioactius-, cauríem fulminats després de beure’l”, sentència Prieto. “Els homeòpates només venen aigua”, diu l’advocat Fernando L. Fredes, president del Cercle Escèptic, associació dedicada a l’anàlisi de les pseudociències de la qual Prieto també és membre.
En cas de ser real la memòria de l’aigua, tots els controls de qualitat mancarien de sentit, tant referent a la potable com a l’aigua de mar en la qual es crien mol·luscs i peixos. El líquid conservaria el record de les substàncies tòxiques emprades en la seva potabilització i de tot tipus de microorganismes i metalls pesants: “No importaria que en el moment de l’anàlisi no sobrepassés el límit de bacteris fecals; n’hi hauria prou que l’hagués depassat una vegada en la seva història”, alerta Prieto.
El físic Carlos Tellería ja va arribar a les mateixes conclusions que The Lancet en un informe sobre l’homeopatia que va preparar, al costat d’un col·lega i un metge, per a la Generalitat catalana el 1996. Per això no l’ha sorprès el dur editorial de la prestigiosa revista. “Per molt que els resultats siguin immillorables, la tendència a l’hipertecnificación de la medicina no acaba de cobrir totes les necessitats del pacient. Quan va al metge, la gent vol que la curin, però també que l’escoltin, que atenguin les seves necessitats emocionals. L’homeòpata pot dedicar una hora o més a cada pacient; això no pot fer-se en la Seguretat Social. Si l’homeopatia s’integrés a la Sanitat pública, perdria la seva efectivitat, ja que amb consultes de minuts perdria l’efecte placebo.”
López Corbalán coincideix que gran part de l’èxit de l’homeopatia arrela que els seus practicants “dediquen molt temps i molt interès a cada malalt. Hi ha un ampli grup de persones que necessita informació i molt mim, més que un producte complex. És el que fan els homeòpates”. Aquest metge crida l’atenció sobre el fet que l’homeopatia solgui centrar-se en malalties “que no són greus, però sí molt molestes. Jo els repto que tractin parades cardiorrespiratorias, arítmies i processos infecciosos”. No dóna major importància al fet que els despatxos de farmàcia venguin productes l’efectivitat dels quals no està provada: “Les farmàcies són establiments sanitaris i comercials. N’hi ha algunes que venen aigua magnetitzada, gemmes, braçalets magnètics… “.
“Un gran problema”
Valentín Romero calcula que “a Espanya hi pot haver uns 1.500 llicenciats en Medicina que practiquen l’homeopatia; però hi ha unes altres 10.000 o 12.000 persones que no són metgesses”. Són estimacions, perquè no hi ha cap cens. L’Organització Mèdica Col·legial (OMC) vol posar ordre en les anomenades medicines alternatives i, amb aquest objectiu, ha creat un comitè que dirigeix Cosme Naveda, president del Col·legi de Metges de Biscaia. “Intentarem regular el sector. Partim de la premissa que, per fer un diagnòstic i prescriure un tractament, cal ser llicenciat” en Medicina”. El grup de treball establirà els mínims de formació per ser considerat un expert en la teràpia corresponent i s’enfrontarà finalment al que Naveda reconeix que serà “un gran problema”.
“Malgrat la realitat social, de la popularitat d’aquest tipus de pràctiques, què passa si no hi ha proves científiques de la seva efectivitat? Les proscrivim? Si no funcionen, no podrem defensar-les. De fet, no estan incloses en la medicina pública perquè no han demostrat ser efectives, admet el responsable de l’Àrea de Relacions amb les Teràpies Mèdiques No Convencionals de l’OMC, per a qui l’estudi ‘The Lancet’ ha estat “una bomba, però és bo perquè obrirà una línia de treball dins de la comissió”.
Similitud, infinitessimal i personalitzada
El metge alemany Samuel Christian Friedrich Hahnemann (1755-1843) va formular els principis bàsics de l’homeopatia -de les paraules gregues homós (igual) i páthos (sufrimiento)- el 1810 al seu tractat Organnon der rationellen heilkunde (l’art de la medicina racional). L’homeopatia es basa en la Llei de la Similitud -una substància serveix per curar una malaltia si causa els mateixos símptomes que la malaltia- i la Llei dels Infinitesimales, segons la qual, com més petita és la dosi de la substància administrada, majors són els efectes en el pacient. La tercera màxima homeopàtica és que no hi ha malalties, sinó malalts, per la qual cosa tot tractament ha de ser personal i intransferible, la qual cosa no casa amb la producció en sèrie de preparats i la seva venda en massa en farmàcies.
La preparació d’un producte homeopàtic comença amb 1 gota de principi actiu que es dissol a 99 gotes d’aigua, alcohol o lactosa (1CH). Després, pren 1 gota d’aquesta primera dilució i es barreja amb unes altres 99 del dissolvent elegit (2CH); seguidament, pren 1 gota d’aquesta segona dilució i es barreja amb unes altres 99 del dissolvent (3CH); i així, successivament. Cada vegada que es fa una dilució, s’ha de sacsejar vigorosament el preparat per fer-ho actiu; és el que es coneix com a dinamització. Els homeòpates prescriuen medicaments de fins 5.000 CH, molt per sobre dels 12CH en els quals, segons les lleis de la química, ja no hi ha ni una molècula de la substància original al preparat. Llavors, en què basarien la seva presumpta efectivitat els medicaments homeopàtics? Segons els seus practicants, en la memòria de l’aigua, un misteriós fenomen que confereix al líquid propietats cuasimágicas.
La mala memòria de l’aigua
premis Ig Nobel, guardons amb què es distingeixen anualment les investigacions més insòlites i ridícules. En la segona categoria, va ser reconegut doblement, el 1991 i el 1998, el biòleg francès Jacques Benveniste, que va morir l’any passat sense veure admeses per la ciència les seves dues grans troballes: que l’aigua té memòria i que aquests records poden transmetre’s per la línia telefònica i Internet.
Benveniste va anunciar a Nature el juny de 1988 que l’aigua és capaç de recordar la presència d’una substància dissolta en ella després que no existeixi ni una molècula d’aquesta substància. El biòleg assegurava que el seu descobriment explicava el funcionament dels preparats homeopàtics, a molts dels quals no hi ha ni rastre de principi actiu. La direcció de la revista va publicar l’article sumida en la incredulitat. Després, un equip d’experts -encapçalament per John Maddox, el director de Nature- va viatjar fins al laboratori del científic, en l’Institut Nacional de la Salut i la Investigació Mèdica (Inserm) francès, i va detectar greus errors metodològics en les proves, que invalidaven els resultats i els feien irrepetibles. A més, van descobrir que diversos membres de l’equip estaven pagats pels Laboratoris Boiron, la multinacional francesa de la farmacopea homeopàtica. Des de 1988, molts científics han intentat replicar els experiments de Benveniste sense èxit.
Fora de l’Inserm, el biòleg va continuar amb les seves investigacions, els resultats de les quals publicava cada vegada en revistes menys importants, i va crear l’empresa Digital Biology Laboratory. La firma estava cridada a liderar la nova indústria farmacèutica, basada al principi complementari del de la memòria de l’aigua i també descobert per Benveniste: que els records del líquid pot transmetre’s per telèfon. Ja les farmàcies no haurien d’emmagatzemar els medicaments homeopàtics; n’hi hauria prou que aigua amb memòria de la substància desitjada transmetés per telèfon la seva informació des del laboratori indicat. L’article en el qual explicava al món troballa tan impressionant, publicat en el Journal of Allergy and Clinical Immunology el 1997, li va valer a Benveniste el seu segon Ig Nobel.
L'EFECTE MCGUFFIN 